Sità di mé speranse e di mé sògn Sità di mé ilüsiù Quando sóde lontà, mè sènte ‘n fónd al cör ü gran bisògn de fa prèst a turnà, per vèd a simà só la Tór de Gómbet, i Müre, ol Mut San Véle, ol Campanù e sta Piassa ‘ndóe ‘l par de respirà l’aria d’ön’ótra età. Ol forestér che ‘l vé la prima ólta E ‘l varda i Müre intat che ‘l sul al mör, e con amùr al dis: “o bèla Sità Olta, tè sé pròpe ü cantù del Paradìs” Bisogna miga crèd Che ‘l forestér al vègne ché per vèds I quàder, per esèmpe, del Sirù, ol baracù di Pòste, o sèrte facie tòste che s’vèd a caminù söl Senterù: (de ‘sta ròba ‘l ghe n’è anche vià de ché) Ol forestér inteligènt al vé Per gód ol panorama de Sità Per vèd i monümèncc Che i sfida töcc i vèncc De la moda che passa; al vé sö chèsta Piassa per riscciarà ‘l pensér e la löcèrna sèmper viva de l’arte del passàt, per contemplà, estasiàt, chèsta visiù d’öna belèssa eterna Da la cesina de San Véle ‘l rìa la us d’öna campana dólsa e lenta che la saluda ‘l dé che l’iscompàr. L’è öna sira serena o öna gran lüna piéna col müs che ‘l par d’ön òm, la riscciara la Piassa e la inarzènta la cüpola del Dòm. Sura Santa Maria al par de sènt ön’anima che gula e despertöt al par, in Ròca, sö ‘n Casnida e sö al Castèl de sènt a batto l cör del Locadèll! In mèss a Piassa Egia, sculte la fontanina che ciacula ed, èco, sènte carensàm l’orègia ön’aria dólsa e buna che la me tóca ‘l cör, la me consula: A l’è “spirito gentil” del Donizètt e öna “furtiva lagrima” mè lasse gotà zó, compàgn d’ü sccèt. oooooo Din, den, DON… din, den, DON… Al suna mezanòcc ol Campanù, |
Città delle mie speranze e dei miei sogni
|
|