Gh’éra öna ólta öna ratina che la stàa de cà ‘n d’ü bósch; ol sò nòm l’éra Sciura Rata.  La stàa dét in d’öna bóra sóta la sésa.  L’éra öna casèta pròpe delissiusa!  Öna fila lónga lónga de curidùr la traersàa ‘n lóngh e ‘n largh i raìs de la sésa e la metìa ‘n cömünicassiù i dispènse de nus e de formét e i tate stanse con dét töcc i possìbei laùr de mangià.
Gh’éra ach öna cüsina, ü salòt, öna sala per disnà, ü sgabüssì e öna stansa de lècc con d’ü lecì a furma de scàtola. La Sciura Rata l’éra öna bràa dòna de cà, la piö laurentuna che s’èss mai ést, e l’éra sèmper dré a scuà ‘l paimènt.
Se ü balóres a l’se ‘nfilàa ‘n di sò curidùr a l’la cassàa vià, sènsa fàga tata céra.  “Vià, vià de ché con chi pestì spórch” la disìa la Sciura Rata, ‘ntàt che la picàa la scùa sö la palèta per fà rümùr.
Quando ‘n di curidùr a l’riàa öna caterina di corài che la gh’ìa fam, o ü saiòt töt méss de aqua, la padruna de cà la fàa sèmper issé: i a bötàa fò de la finèstra e la ripetìa sènsa mai stöfàs: “Mé öle mia ‘n cà di pestì spórch”.
Ü dé, apéna turnada a cà dòpo öna spassesada n’ di cap, l’à sentìt ü cólp de tóss che l’vegnìa fò del sò salòt.  Chi él che l’éra riàt a ‘ndà de dét, intàt che lé l’éra fò de cà?  L’éra ‘l Siòr Satù, sentàt zó ‘n banda al camì, che l’ se sügàa i pé col calùr del föch impéss.
“Cóme àla Siòr Satù? … Ma sacramèschi, sì töt bagnàt imbrombét!”
“Stó bé, gràssie, Sciura Rata; staró ché dóma ü momènt per sügàm” l’à dicc ol Siòr Satù, e l’ s’è sentàt zó amò turna con d’ü grignadì de sodisfassiù söi làer.
Ma ‘ntat l’aqua l’à ‘ncomensàt a culàga zó del mantèl.
Rabiusa la Sciura Rata la ghe giràa ‘ntùren con d’ü strassèt in di mà, prónta a netà. 
Vést che l’sömeàa che l’indèss mai vià, la Sciura Rata l’l’à invidàt a disnà, co la speransa che chèl sat issé fastidiùs e töt bagnàt a l’sarèss isparìt dòpo ì mangiàt: e per prima ròba la gh’à dacc di gàndoi de serésa.
“La ringràssie Sciura Rata, … ma mé gh’ó mia i décc!” e l’ gh’à spalancàt la bóca, … e l’éra delbù sènsa décc.
Alura la gh’à metìt söl tónd di fiùr pelùs de cardù.  “Tss, tss, pff,pff” a l’à facc ol Siòr Satù e l’s’è metìt dré a bofà söi pelì de lana di fiùr, che i s’è spantegàcc per töta la stansa, e la Sciura Rata la curìa de töte i bande col piömì.  “Chèsto sporchissù sènsa décc l’è dré pròpe a fàm deentà gnèca” - l’à dicc sóta us. “A l’ völ mia i mé gàndoi de serésa, a l’ me böta ‘n gir per töta la cà i fiùr de cardù e l’ghe và bé mai negót.  Só sigüra che adèss a l’me sircherà de la mél”.
E difati lü la gh’à dicc: “Sì tat buna Sciura Rata, tròp buna; però chèl che me farèss piassér delbù a l’sarèss ü falì de mél”.
“Me dispiàs, car ol mé Siòr Satù, ma ghe n’ó piö” – l’à gh’à respondìt la ratina, che l’à ultàt ol có de l’ótra banda per mia fàga èd ol sò ‘mbaràss.
“Tss, tss, Sciura Rata” l’à replicàt ol Siòr Satù, con d’ü fà malissiùs “mé ó sentìt pröföm de mél, quando só egnìt de dét in cà”.
E ‘l Siòr Satù l’è leàt sö grév grév de la scagna e l’s’è metìt dré a ispessiunà i dispènse. Pò l’s’è infilàt in del curidùr che l’portàa al granér.
“Òcio Siòr Satù o resterì ‘ncastràt … Dém a trà, ché gh’è tata mél, quace décc gh’ì ‘n bóca.”
“Tss, tss, Sciura Rata, lé la dis che ghe n’è mia de mél. Éla pròpe sigüra”? e intàt che la ghe fàa la domanda a l’ sircàa in töte i manére de rià a la sala del disnà.  “Ma cos’él chèsto bordèl che l’me spaca i orège? Saràla mia ön’àa”?
“Bzz, bzz, bzz” – la fàa pròpe l’Àa Bèta, che la sircàa de seràga la strada a chèl cüriusù d’ü Siòr Satù.
“Ah! Mé pöde mia sufrì i àe!” l’à dicc ol Siòr Satù, e coi mà l’quarciàa zó la bóca “Gh’ó pura di àe perchè i gh’à ‘l pél isténch e i spóns!”
“Sparéss söbet de ché, bröt Satù. Làssem lìber ol mé passagio” - la gh’à usàt fórt la Bèta. Ol Siòr Satù a l’tontognàa, e ach la Sciura Rata la gh’à usàt dré: “Me farì deentà mata, cóme pöderó fà ‘l mé laurà con töta sta confüsiù?”
A la fì, chèl che l’düsìa capità l’è pròpe capitàt: la Bèta, a l’improìs, l’à sponzìt sö la crapa ol póer Satù e l’l’à obligàt a turnà sö i sò pass e a scapà.  Ma in de l’ultàs, a l’s’è storzìt e l’à stopàt ol curidùr, tròp istrécc per ol sò còrp.
La Sciura Rata l’à spessegàt a catà sö de tèra quach ramelì e a serà svèlta la pórta di dispènse, e l’à dicc: “Me só liberada de chèl bröt Satù, amò ü menüt e sarèss deentada mata del töt; ma adèss só sigüra che l’turnerà mai piö ché”, e l’à tiràt ü söspirù.
Pò l’à ardàt in gir: töta la sò cà l’éra in disùrden.  “Ó mai ést tata confüsiù in de la mé cà: smage de mél, fiùr de cardù, bàa de sat e pèste de pé spórch grande e pìcole, impò despertöt”.
Ma adèss l’éra tròp istraca per mètes dré söbet a netà e mèt in ùrden i laùr, e l’à pensàt de ‘ncuciàs sura la sò scagna che la dunda.  Prima de ‘ndormentàs la s’è domandada imagunéta :  “Ghe rierói a fà turna la mé cà bèla nèta compàgn de prima? … E perchè gh’ó mia di amìs ch’i vègne a troàm coi sò pé nècc”?

E issé la stòria de la Sciura Rata l’è finida. -  Lüisa Zanoncèla
Bèrghem, vintòt de noèmber del duméla e ü - 28 nove. 2001         

 


La signora topina e i piedini sporchi.
C'era una volta una topina che abitava in un bosco, il suo nome era Signora Topa. Abitava in un tronco sotto una siepe. Era proprio una casetta deliziosa. Era attraversata da una fila lunga di corridoi in lungo e in largo, le radici della siepe dividevano e mettevano in comunicazione le tante stanze piene di cose da mangiare. C'era anche una cucina, un salotto, una sala da pranzo, un ripostiglio e una stanza da letto con un letto a forma di scatola. Era una brava donna di casa la più lavoratrice che si è mai vista e puliva continuamente il pavimento.  Se un maggiolino entrava in casa lei lo cacciava senza tanti scrupoli "esci da qui con quei piedini sporchi" diceva, nel mentre con la scopa e la paletta faceva rumore per farlo uscire.....
 
 
continua......  
 
 

Dalmen, luglio 2009